Quant anem a la muntanya lo primer que hem de fer és mirar el cel, els núvols que hi podem veure ens donen molta informació del temps que ens pot fer durant el dia. és bo anar aixecant el cap sovint per revisar el cel i prendre les decisions correctes.

A continuació fem un petit resum de núvols per tal que els pogueu identificar i saber predir el temps de les pròximes hores. 

Núvols alts

Cirrus

Aquests són els més alts i estan situalts  a més de 7 km d'altura i es classifiquen en:

• Cirrus (Ci), compost de cristalls de gel i que es caracteritza per bandes primes i fines. A vegades aquests núvols "de flocs" són tan extenses que virtualment resulten indistingibles una de les altres, formant una fulla o vel anomenat cirrostratus. Algunes vegades la convecció a altes altituds produeixen una altra forma de cirrus, anomenades Cirrocúmulus. Molts cirrus produeixen filaments com brins de cabell fets de cristalls de gel més pesants que precipiten. Aquestes "ratlles d'estiu", una forma de virga, indiquen la diferència en el moviment de l'aire (vent tallant) entre la part superior del cirrus i l'aire sota. De vegades els límits d'aquests cirrus es mouen ràpidament per sobre d'una capa d'aire, o aquestes "ratlles" es trenquen dins d'una capa més baixa i més ràpida. Les direccions d'aquests vents poden també variar. Els cirrus normalment apareixen a altituds compreses entre els 8 i els 12 km, apareixent nítidament quan falten els vents tallants, donant als núvols l'aparença d'una "coma" "," (cirrus uncinus), o d'entortolligades, indicació de turbulència d'alt nivell. Els cristalls de gel que cauen s'evaporen abans d'arribar a terra. Els cirrus contribueixen tant a atrapar la calor emesa per la Terra cap a l'espai com a reflectir la llum del Sol, en conseqüència no està ben determinat si l'efecte net dels cirrus és d'escalfament o de refredament de la Terra. Moltes de les dificultats tecnològiques per dilucidar aquest fenomen, és en el modelat de l'albedo de núvols de diferents mides i formes dels cristalls. Vells models tendien a subestimar l'albedo dels cirrus. La millora d'aquests models milloraran les prediccions climàtiques. La presència de molts núvols cirrus al cel pot ser signe d'un sistema frontal o que una pertorbació de les capes altes s'aproxima. Els cirrus poden ser també romanent d'una tempesta. Grans capes de cirrus i cirrostratus típicament acompanyen els fluxos en alta altitud d'huracans i tifons. En presència de cirrus els avions solen desenvolupar esteles persistents o també anomenades contrails. Això fa que les esteles dels avions siguin un important element a tenir en compte en el canvi del temps.

Núvols cirrus uncinus

• Cirrus uncinus el seu nom deriva del llatí i significa brins de cabell arrissats Aquests núvols estan generalment separats en el cel i són molt prims. Es presenten a alçades molt altes, amb temperatures de prop de -40 a -50 °C. Generalment es veuen quan s'aproximen fronts càlids o ocloit. Estan a la troposfera, i significa que una precipitació atmosfèrica, normalment pluja, s'aproxima.
• Cirrostratus (Cs), solen presentar-se com una espècie de vels blanquinosos fibrosos, de vegades cobrint tot el cel i d'altres només en part. Són núvols molt alts: de 6 a 12 km d'alçada. Els Cirrostratus anuncien pluges que solen aparèixer al voltant de 12 hores després de la seva presència.
• Cirrocúmulus (Cc), es formen a partir de cirrus o Cirrostratus quan aquestes són escalfades suaument des de baix. Aquest procés d'escalfament fa que l'aire s'elevi i es fiqui dins del núvol. Aquesta és la raó per la qual el Cirrocúmulus es troba associat gairebé sempre amb cirrus i al cirrostratus. Si aquest no és el cas, el núvol és llavors un altocúmul. Els cirrocúmuls i els altocúmuls de vegades llueixen idèntics, però, a diferència dels altocúmuls, els cirrocúmuls són més alts i no produeixen ombra. Els cirrocúmuls poden mostrar belles corones i iridescència, especialment si apareixen per sota d'estructures cirriformes lacunosus. El núvol està conformat per petites àrees blanques i primes, les quals estan compostes per grans o ones molt petites. Com tots els núvols d'alt nivell, els cirrocúmuls estan compostos per cristalls de gel. Aquests cristalls es poden evaporar, apareixent espais entre els núvols. La mateixa presenta generalment dos sistemes d'ondulació i marges fibrosos.

Núvols mitjans

Altostratus

aquests estan situats de 2 km a 7 km d'alçada i es classifiquen en:

• Altostratus (As), caracteritzats per estar formats per grans làmines, uniformement grisoses, però d'un to més clar que el dels nimbostratus i més fosc que el dels cirrostratus.
• Altocúmulus (Ac), que es caracteritza per masses globulars o enrotllaments en capes o pegats, els elements individuals són més llargs i foscs que els cirrocúmulus i més petits que els estratocúmulus.
• Nimbostratus (Ns) formats per capes uniformes, generalment de color gris fosc, aquest tipus de núvols no sempre es presenta a la mateixa altura, d'aquí al fet que no es pugui considerar núvol de tipus baix o mitjà, però la seva base solen estar al voltant dels 2000 metres. Els Nimbostratus oculten completament la llum solar i precipiten. Aquestes precipitacions solen ser contínues i no molt intenses, a diferència de núvols de tipus convectiu.

Núvols baixos

Estratus

Els núvols baixos estan situats entre la superfície i 2 km d'altitud i es clasifiquen de la següent manera:

• Estratus (St), format per capes horitzontals amb una base uniforme, en oposició als "núvols convectius", que són tan alts com amples. Les formacions d'estratus venen acompanyades de precipitacions amb els nimbostratus. Aquestes formacions a les altituds d'estratus inclouen els altostratus i els cirrostratus.
• Cúmulus (Cu), s'assembla a una massa feta de cotó fluix, amb túmuls i/o torres, de base aplanada i amb una part superior semblant a la d'una coliflor. Es forma a la troposfera a una altitud més baixa que l'altocúmulus; normalment per sota dels 2,5 km.
  • Cúmulus castellanus (Cu cas), es distingeix pel fet que desplega múltiples torres cap al seu límit, indicant significatius moviments verticals d'aire. Se'ls anomena així a causa de la seva semblança amb el "merlet" dels castells medievals. Els núvols Cúmulus castellanus s'associen amb la formació de cúmulus torres, o núvols cumulonimbe, i poden ser un indicador de mal temps. Els núvols Castellanus són evidència d'inestabilitat de mitjana atmosfera dins la troposfera, i preanunci de mal temps, si els corrents de convecció poden connectar amb capes inestables a la troposfera, i el continu desenvolupament de núvols castellanus poden produir núvols cumulonimbe i tempestes.
  • Cumulus congestus (Cu co), característics de les àrees inestables de l'atmosfera que generen convecció. No tenen formes punxegudes i es desenvolupen verticalment. Poden ser més alts que amples, perquè són generats per corrents ascendents, arribant a fer, d'extrem a extrem, fins a uns 5 km de gruix.
  • Cúmulus fractus (Cu fr) són núvols petits i fragmentaris, que usualment es troben sota un ambient ennuvolat, formant o havent format part de núvols més grans, i generalment tallats per forts vents. Els fractus tenen patrons irregulars, aparentant ser peces de cotó, canviant constantment, sovint formant-se i dissipant-se ràpidament. No tenen definida la seva base nuvolosa. De vegades són persistents i es formen molt a prop de la superfície. Classes comunes són els cúmulus fragmentats sota un port (Scud) i "núvols marques". En les tempestes elèctriques, els núvols fractus es formen freqüentment en l'àrea ascendent on l'aire ha estat refredat per la precipitació del corrent descendent, d'aquesta manera la condensació es produeix sota de la coberta de núvols ambientals. Si les fractus estan pujant i movent-se cap al corrent d'aire vertical, de vegades marcat per una base lliure de pluges, (RFB) o paret nuvolosa, llavors la tempesta elèctrica està encara en procés de creixement. Els núvols fractus són comuns i normalment insignificants, però, els núvols fractus precedeixen els núvols paret, que sovint es formen amb núvols fractus ascendents. A més de formar-se en entrada, les fractus també es formen en sortida. És molt comú a la vora davantera d'una tempesta quan aire calent i humit s'aixeca per la ràfega davant.
  • Cumulus humilis (Cu hum) Estan formats davant l'ascens d'aire calent, escalfat des del sòl, pel sol. Tenen una profunditat limitada (tècnicament mai mostra desenvolupament vertical). Això indica que la temperatura dalt de l'atmosfera no permet generar gotes d'aigua. De vegades els Cumulus humilis poden estar acompanyats per altres tipus de núvols, i quan apareixen indiquen bon temps en les pròximes hores.
  • Cumulus mediocris (Cu med) aquest tipus de núvols no produeixen pluges
• Estratocúmulus (Sc) és un núvol gran, fosc, de masses arrodonides, en grups, alineats, o en ones, els elements individuals són més grans que els d'Altocúmulus, i es presenten a més baixes altituds, per sota de 2,4 km. Es creen febles corrents convectives generant difuses capes de dèbils núvols, a causa de l'aire més sec i estable que està per sobre, i impedint el seu desenvolupament vertical. Generalment els estratocúmulus no aporten precipitació o només plugims, o neu. Són similars en aparença als altocúmulus i solen confondre's. Una simple prova els distingeix en comparar la mida de les masses individuals o rotlles: apuntant l'índex la direcció del núvol, si és com la mida del polze, és un Altocúmulus, si és com tota la mà, és un estratocúmuls.
• Cumulonimbe (Cb) són núvols de gran desenvolupament vertical, compostos de gotes d'aigua als nivells més baixos i cristalls de gel. Es tracta de l'estadi més desenvolupat dels núvols cumuliformes, i es distingeix del Cúmulus congestus perquè el seu cim conté cristalls de gel. La seva base sol trobar-se a menys de 2 km d'altura mentre que el cim pot arribar a uns 15 a 20 km d'altitud. Aquests núvols poden produir pluges intenses o calamarsa, a més de tempestes elèctriques, especialment quan ja estan plenament desenvolupats.

Núvols orogràfics

Els núvols orogràfics ocorren quan una massa d'aire és forçada des d'una zona baixa cap a una altra elevació més alta. Mentre la massa d'aire ascendeix s'expandeix i refreda adiabàticament. Aquest aire refredat no admet el mateix vapor d'aigua que admetria a temperatures més elevades i arriba a la saturació, creant núvols.

aquests núvols es poden classificar de la següent forma:

• Núvols lenticulars de forma lenticular, com ho indica el seu nom, o de plat o de lent convergent. Aquests núvols són estacionaris i es formen a grans altituds en zones muntanyoses i aïllades d'altres núvols. Poden presentar aquesta forma núvols com els Cirrocúmulus, Altocúmulus (altocúmulus lenticularis) i estratocúmulus. Entre els muntanyencs aquests núvols són considerats com a presagi de forts vents als cims. Els pilots de planadors contínuament busquen aquest tipus de núvols perquè el sistema atmosfèric que les forma involucra grans moviments verticals d'aire, i el lloc precís on es troba l'aire ascendent és molt fàcil de predir observant l'orientació del núvol. El rècord mundial de vol a vela de distància: 3.000 km, i d'altitud: 14.938 m, es van obtenir amb aquest tipus de núvols. Els pilots d'aerolínia les eviten a causa de la turbulència creada en els sistemes de rotor.
• Núvols de Banner quan hi ha un fort vent, es forma a sotavent de les vessants superiors de les muntanyes aïllades, costeruts. Aquest núvol és similar a la condensació de les aigües enfront de les puntes de les ales dels avions d'alt rendiment que operen en condicions d'humitat, és creat pels vòrtexs i edificant locals en l'aire causades per l'aixecament orogràfic com el vent passa a la muntanya. La més famosa formació d'aquests núvols sol ser de forma rutinària al cim del Cervino.